Ni-Ni's i les estadístiques

Gràcies a en Montilla els ni-ni’s tornen a estar a la boca de la gent. No entraré en el debat electoral de l’ús que en fa el PSC dels ni-ni’s, ni de què em va semblar aquell nefast programa de la Sexta. Però no cal veure la Sexta per veure ni-ni’s de manual. A altres programes (Hermano Mayor i d’aquest estil o passant per Grans Hermanos i els seus fills) també n’hi ha. Hi ha molts ni-ni’s de manual.

Però també hi ha els ni-ni’s que no formen part d’aquest grup. Com sempre, engrossen les enquestes però la seva situació personal és molt diferent. Sempre m’he queixat de les enquestes i dels estereotips: Es parla dels treintaanyeros que no troben feina, o tenen feines precàries i títols universitaris sense dir que també hi ha els veinteanyeros, els nascuts a la dècada dels 80, que ens trobem en la mateixa situació. No som fruit del baby-boom ni fills d’una generació que va lluitar... no som d’enlloc i ningú ens reivindica.

La Sara, després d’uns mesos d’estira i arronsa, a partir d’avui passa a ser una ni-ni més. Ni estudia ni treballa. Però, amb una carrera universitària sota el braç, anys treballant per un sou mínim i acceptant tot el que ha acceptat, es pot considerar ni-ni? Jo crec que no.