Els ciclistes que t’adelanten, la noia que surt de l’escola amb la seva filla, els dos japonesos que fan un pica-pica asseguts a un banc, l’home que escolta òpera a un volum alt dintre del cotxe, el noi que fa footing, la Lucía i jo escoltant Duffy tot anant cap a una reunió. Aquest és el panorama que teníem ahir a la tarda mentre passejàvem de camí a una reunió de feina.
Després vam anar a sopar les dues. S’havia d’aprofitar.
I avui parlant de coses banals ha sorgit un tema a la cafeteria que m’ha fet pensar en el sopar d’ahir. Com facebook pot connectar persones que no es coneixen, deixant una nota amb un text tipus: qui devia ser la noia del metro amb jersei a ratlles?. I d’amic a amic i tiro perquè em toca l’acabes trobant. Ahir al sopar la Lucía va veure un jove que li va fer gràcia. I no m’estranyaria que hagués estat una atracció mútua, perquè ell de tan en tan també desviava la mirada cap a la nostra taula. Però és d’aquelles persones que creus, que saps que no tornaràs a veure mai més. A un restaurant que no hi vas quasi mai? A una ciutat que no és la teva, encara que hi passegis sovint? Però parlant del facebook avui hi he pensat. I si...
Foto: Roser Manté. Roma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada