Dono per inaugurada la temporada “anem a dinar al parc”. Avui ja he anat a dinar al parc de davant l’oficina, amb un llibre i un dinar, que per sort, es pot menjar fred (o a temperatura ambient). Crec que a partir d’ara les visites seran constants.
Roba còmode, ordinador a la falda i cigarreta a la boca. No som els i les cries histèriques als concerts, tampoc tenim la por de ser grans i no tenir un futur clar, menys encara som la Generació X, no som ni la generació. Som els inquiets que no podem pagar un pis i que no sabem què farem quan acabem la carrera. Existeix la crisis dels 30 i la crisi dels 18 però i la dels 25? Per ningú existeix, potser excepte per mi. La crisis dels que acaben els estudis i no tenen feina, la crisis del que no sabem què fer, la crisis dels malpagats, dels becaris...
Sóc la Inia, tinc una vintena d'anys, visc sola en un piset enano d'una ciutat mitjana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada