Avui fa cinc anys (que ràpid que es diu) que vaig començar a escriure. He tingut alts i baixos, èpoques en que escrivia molt i èpoques que escrivia poc. Èpoques que he estat molt crítica (o ho he intentat) i èpoques que m'he deixat anar més.
Vaig començar a escriure perquè no em sentia identificada amb les coses que es comentàven sobre els joves. No m'hi sentia identificada. Encara ara em costa. Com comento en la descripció del qui sóc els joves ens trobem en crisis, quasi permanent. No tenim bones feines, acabem els estudis i ningú ens vol (o masses estudis per males feines o massa joves i sense experiència per altres). I el més trist és que a vegades em crec el retrat que ens fan als diaris: no ens queixem. Ho acceptem tot. Ens acomodem.
Per això el llibre de Stéphane Hessel, i el pròleg de José Luis Sampedro, m'han cridat l'atenció. Hessel, amb els seus 93 anys ens demana, ens crida que ens mobilitzem. Perquè té raó: sembla que visquem bé, sense dictdures que ens amenacin, però la realitat és que tenim un futur molt cru. I ningú es queixa.
José Luís Sampedro diu: "Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Digem NO. Negeu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!"
Indignem-nos!
Els trenta-nou esglaons. John Buchan
Fa 3 setmanes
5 comentaris:
Sí, feu-ho... Ara us toca a vosaltres. A nosaltres no ens ho va haver de dir ningú, clamava al cel. I ara va pel mateix camí però sense un enemic comú a qui defenestrar.
Sort, Ínia!
interessant l'article, i igualment interessant el llibre del què parles. estic buscant a la xarxa textos que en parlin. molts clamen a la mobilització, però ningú acaba de tibar del carro. a veure si algú s'anima...
- cris -
(per cert, aquest matí he llegit un altre article sobre pisos petits. pel nom del blog potser t'agrada llegir-lo)
http://www.anoiadiari.cat/noticia/10547/deixeu-que-les-gallines-corrin
Violette és el problema de la nostra època: tothom pensa que vivim molt bé i ningú es mou. Segurament amb la crisis ens adonarem que no anem bé
Cris, primer de tot benvinguda i moltes gràcies per l'article.
és cert, tens raó. Jo sóc una de les que crida, però sola poca cosa puc fer, i ho intento: intento donar veu del que sé que passa, de les mobilitzacions que conec i m'hi uneixo. Però no tinc el poder de convocatòria.
Si en parlem és bo, es demostra (o vull pensar-ho) que els joves no estem tan apalancats...
Per molts anys, Inia :-)
Estic una mica desconnectat del tema, però tinc moltes ganes de tornar a agafar-ho amb ganes.
I qui ho anava a dir! Aquest llibre ha obert ments, i mira com este avui! :-)
Publica un comentari a l'entrada