Torno a agafar el tren cap al sud. Això significa que aquest post el veureu quan ja hagi tornat. El dissabte tenim celebració familiar i em toca passar 2 hores de tren de baixada i dos de pujada. Sort que m'he agafat un bon llibre. Fins i tot he pensat d'endur-me una nina que estic cosint i anar fent al tren. Però portar el kit de cosir era massa complicat.
El tren va tan ple que el conductor, abans d'arrencar, ha anunciat tres vegades, també en anglès, que era directe fins a Sant Vicenç de Calders i que no tenia parada a l'aeroport. Del meu vagó no ha baixat ningú. Tan famós és l'aeroport de Reus, perquè hi havia famílies amb maletes molt grans i la majoria semblaven estrangers...
Al cap de poc ha arribat un grup reduït de nois que fugien del revisor. Els hi ha costat una mica entendre que estan a la cua del treni que no podien fugir més. Però això ha alertat a un altre grup que tampoc porta bitllet. El segon grup baixa a Montblanc i tenen l'esperança que el revisor no els vegi. Molta fe han de tenir, amb dos hores llargues és evident que el revisor pot anar de punta a punta del tren. Fins i tot han pensat en amagra-se als lavabos. Sí, com que hi caben tantes persones...
Llàstima que el primer grup ha decidit tornar allà on estava al principi encara que passés per davant del revisor, tenia ganes de veure la seva reacció al trobar-lo.
Per cert, avís per navegants: He mirat de reüll el diari esportiu de l'home del meu costat. L'Edurne Pasabán es mereix molt més el Príncep d'Asturias que "la roja". Comento per si de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada