Ahir vaig llegir un article al Periodico que parlava dels inframileuristes. Per fi, em vaig dir. Que trist trobar-se amb la situació que dius "per fi surts a les enquestes" quan fa temps que no et sents identificada amb els mileuristes. Quan van sortir els mileuristes vaig pensar: ara parlaran de nosaltres, ara es posaran les piles. No. Cap de les dues coses va passar. Poques vegades m'he sentit identificada amb les enquestes i els reportatges dels mileuristes. Per començar per l'edat. Molts mileuristes que surten als reportatge passen dels 30 anys. Jo no hi arribo. Molts d'ells cobren mil i algo euros. Jo no hi arribo.
Animada per sortir per fi en un reportatge em vaig llegir l'article. Sí, es parla dels inframileuristes, del que cobro jo. Però tampoc hi surto. Tinc una llicenciatura, no sóc becària i no treballo en un bar o de paleta (sense infravalorar aquestes feines). Treballo en una empresa, d'allò que he estudiat, tinc carrera i cursos i m'apanyo com puc. No arribo als 900 euros.
Tampoc gasto una tercera part del meu sou en roba. Accepto que la Sara per exemple sí, no cada mes però gasta cada quan pot els diners en roba. Jo puc considerar que tinc roba nova cada temporada, però això és gràcies a una cosina una mica més gran que jo i que és com una bombolla. Cada x temps s'engreixa i al cap d'una temporada s'aprima. Ha de canviar de roba continuament i em truca perquè li buidi l'armari. Jo, clar, aprofito.
El que sí que no tinc esperances, digueu-me negativa, és que la cosa s'arregli. El que faré, veient com estan les coses, és continuar al meu piset petit desitjant que no em pugi el lloguer i continuant sobreviure, viure de somnis.
Animada per sortir per fi en un reportatge em vaig llegir l'article. Sí, es parla dels inframileuristes, del que cobro jo. Però tampoc hi surto. Tinc una llicenciatura, no sóc becària i no treballo en un bar o de paleta (sense infravalorar aquestes feines). Treballo en una empresa, d'allò que he estudiat, tinc carrera i cursos i m'apanyo com puc. No arribo als 900 euros.
Tampoc gasto una tercera part del meu sou en roba. Accepto que la Sara per exemple sí, no cada mes però gasta cada quan pot els diners en roba. Jo puc considerar que tinc roba nova cada temporada, però això és gràcies a una cosina una mica més gran que jo i que és com una bombolla. Cada x temps s'engreixa i al cap d'una temporada s'aprima. Ha de canviar de roba continuament i em truca perquè li buidi l'armari. Jo, clar, aprofito.
El que sí que no tinc esperances, digueu-me negativa, és que la cosa s'arregli. El que faré, veient com estan les coses, és continuar al meu piset petit desitjant que no em pugi el lloguer i continuant sobreviure, viure de somnis.
No tinc cançó per avui... alguna idea?
1 comentari:
No et puc donar més consol que dir-te que no has de ser negativa. Jo també pensava que no trobaria una feina amb un sou decent, i, per sort, l'he trobat.
Anima't, les males èpoques sempre acaben.
Publica un comentari a l'entrada