Ahir vaig quedar amb el pijo. Primer us poso en antecedents: després de la nota del “ti chiamo io” i de marxar de casa seva els remordiments se’m menjaven viva. Sabia que el trucaria, volia quedar amb ell un altre dia però actuar com l’Ona no és el meu estil i estava molt nerviosa.
La forma de trucar-lo evidentment va ser amb l’excusa de la feina. Hem anat quedant, sempre com amics i ahir em va convidar al teatre. Bé, al teatre no ben bé, era un espectacle de dansa. Ves per on li vaig dir que m’agradava la dansa i em va portar a veure un grup amateur. Ja em veig comprant entrades pel futbol però no a un Barça-Madrid, sinó a un partidet sense importància...
Tornant al tema, l’espectacle va ser molt guapo, quina enveja. Ni que sabés fer una part petitíssima del que feien ells (o sigui, tenir ritme) ja em conformo. Vaig sortir entusiasmada. No vaig callar amb tot el viatge de tornada, explicant coses que m’havien agradat i què en pensava. Ell quasi no parlava. Després a casa em vaig sentir com el primer dia que vam quedar (veure UNCONDITIONAL), que la cago parlant sola i atabalant-me. Sort que el seu somriure ho arregla tot.
boomp3.com
2 comentaris:
No crec que l'hi molesti que parlis tant... Si no, no t'hagués convidat a l'espectacle.
Molt atent aquest noi, no? ;-)
oiooiiii, i què mes inia??? ens falta la segona part!
aquest noi pijo es preocupa per impressionar-te, això li otorga mèrits i punts... com ho veus? jeje, volem més!!
Publica un comentari a l'entrada