EL MEU VEÍ DE SOTA

Cap de setmana altra vegada. Podria dir per fi! Vaig fer pont però com si no n'hagués fet. Tot el cap de setmana preocupada per la feina, pensant en temes nous i organització, quedant amb l'Ona per planificar possibles pica-piques dolços (era l'excusa ideal per menjar xocolata a la seva botiga) i amb la Sara per aprendre a fer pressupostos. Fent pluja d'idees. Preparant dossiers per ensenyar al meu cap.

El dimarts era el dia de descans. No es pot treballar un 11 de setembre. Em vaig llevar al matí per anar a títol individual i particular a la ofrena floral de la meva ciutat, vaig escoltar els discursos, vaig pensar que com cada any el PP sobrava. Tot i això els actes em van agradar. No puc dir el mateix de Barcelona.

Quasi una setmana després encara cueja l'actuació de la Maria del Mar Bonet i de Miguel Poveda. Es critica el cantautor per no ser català i per cantar en castellà. Què voleu que us digui, a mi directament no em va agradar el que van cantar, no se sentia el que deien, era com un guirigall. Simplement no van saber triar una bona cançó. La culpa no és d'en Poveda.

Vaig plantejar no parlar de política en el blog pero a vegades crec que carreguem contra les persones equivocades.

Us deixo amb la lletra d'una cançó, al no trobar la música...

· El meu veí de sota. Els pets

El meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
Va néixer a prop de Ronda,
un petit poble que no ha oblidat.

Vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
Més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant.

Malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs.

El meu veí de sota era del PSUC,
valluitar per el nostre país vençut.
En va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català.

El meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial.

El noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
Disfruta fotent canya
als pobres immigrants.

El meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
Mentre para la taula pensa:
< no és just que em senti tan derrotat.>>

El meu veí de sota ara no surt,
creu que el que ll representa no té futur.
No sap què no va fer bé i pensa:
< si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys.>>

PREMSA I PATROCINI

La reentré ha estat millor del que m’esperava. M’ha costat molt llevar-me i agafar el bus, fent esforços per no caure adormida altra vegada. M’ha costat molt aguantar la gana, no anar a menjar quan volia i esperar fer horaris normals. Però hi ha hagut la seva part positiva.

Hem comentat les vacances al voltant d’un cafè ràpid, he obert el correu i per depressió meva hi havia tres missatges nous. Ningú m’ha trobat a faltar durant les vacances. Al cap de poca estona hem tingut reunió per planificar el nou tram de temporada. I aquí hi ha hagut les novetats: Tinc nova feina!

La Lucía és la secretària del cap i apart de les feines típiques de secretària s’encarregava de tota la premsa: recollir notícies (on últimament l’ajudava), preparar anuncis per publicar al diari, etc. Si hi havia actes els organitzava una empresa externa. Han decidit prescindir de l’empresa externa i oferir-me la feina a mi. Ara sóc la responsable de “fiestas y festejos” sense ningú sota el meu càrrec. Yo me lo guiso, yo me lo como. Perquè si hi ha algún marrón, me’l menjaré jo soleta. Però apart tinc llibertat per fer el que vull. Ara recullo la premsa i m’encarrego dels actes que organitza l’empresa: congressos, rodes de premsa, promocions, etc.

A veure com va.

TIRAR-SE A LA BONA VIDA

Després d'uns dies de merescudes vacances i a quatre dies de tornar a la feina (amb unes poques ganes que espanten) em plantejo el nou curs laboral. No sé fer els proposits de nou any el 31 de desembre, sempre els faig al setembre, com la Hanna B.
Em plantejo agafar-me la feina menys en sèrio, és possible? I disfrutar de les tardes, quan surto de treballar per:
· fer el curs de francés que evito des de fa anys
· anar a les classes de conversa d'anglés
· esperar el mal temps i tornar a fer un curs de surf
· cuinar, o aprendre'n, i menjar millor
· disfrutar dels petits plaers que ens ofereix la vida
· VIURE, no sobreviure, si la feina i el lloguer m'ho permeten

Com podeu veure per la foto he disfrutat de platja... M'he animat amb una amiga per fer una sortida surfera, amb el resutat d'agulletes i ofegament continnu. Però prometem tornar-hi.

Sitting, waiting, wishing. Jack Johnson

AGOST

Taral·lejant la cançó dels Pets Agost penso en l’efecte que té per mi aquest mes. Que arribi l’agost feixuc i mandrós. És un mes que m’aplana, em deixa estesa al sofà, a la sorra de la platja, sense ganes de fer res, amb idees al cap però poques ganes de tirar-les endavant.

L’agost, l’estiu en general, és el mes en el que dic: És estiu, fem coses d’estiu. I m’animo a jugar a volei, a fer platja, a prendre copes a les guinguetes de platja. A no ser a casa.

Però també l’agost enganxós em fa perdre les ganes d’escriure. Sempre m’ha passat. Les llibretes plenes de notes que tenia fa anys, que recupero quan no tinc l’ordinador a mà, es perden durant l’agost. Es queden guardades amb els bolis, en un calaix, junt amb els llibres d’estudi.

Per aquesta raó us informo que marxo de vacances. Vacances d’escriptora, vacances de blog. Les vacances físiques encara han d’esperar unes setmanetes.

Prometo informar.

INFRA... VALORADA, MILEURISTA, NEGATIVA

Ahir vaig llegir un article al Periodico que parlava dels inframileuristes. Per fi, em vaig dir. Que trist trobar-se amb la situació que dius "per fi surts a les enquestes" quan fa temps que no et sents identificada amb els mileuristes. Quan van sortir els mileuristes vaig pensar: ara parlaran de nosaltres, ara es posaran les piles. No. Cap de les dues coses va passar. Poques vegades m'he sentit identificada amb les enquestes i els reportatges dels mileuristes. Per començar per l'edat. Molts mileuristes que surten als reportatge passen dels 30 anys. Jo no hi arribo. Molts d'ells cobren mil i algo euros. Jo no hi arribo.

Animada per sortir per fi en un reportatge em vaig llegir l'article. Sí, es parla dels inframileuristes, del que cobro jo. Però tampoc hi surto. Tinc una llicenciatura, no sóc becària i no treballo en un bar o de paleta (sense infravalorar aquestes feines). Treballo en una empresa, d'allò que he estudiat, tinc carrera i cursos i m'apanyo com puc. No arribo als 900 euros.

Tampoc gasto una tercera part del meu sou en roba. Accepto que la Sara per exemple sí, no cada mes però gasta cada quan pot els diners en roba. Jo puc considerar que tinc roba nova cada temporada, però això és gràcies a una cosina una mica més gran que jo i que és com una bombolla. Cada x temps s'engreixa i al cap d'una temporada s'aprima. Ha de canviar de roba continuament i em truca perquè li buidi l'armari. Jo, clar, aprofito.

El que sí que no tinc esperances, digueu-me negativa, és que la cosa s'arregli. El que faré, veient com estan les coses, és continuar al meu piset petit desitjant que no em pugi el lloguer i continuant sobreviure, viure de somnis.

No tinc cançó per avui... alguna idea?

LIPOATRÒFIA EMPRESARIAL

Avui hem tingut reunió informativa sobre la lipoatròfia semicircular. Hi ha hagut un cas a l'edifici i han decidit informar. No ens afecta directament, ja que l'edifici és d'oficines de diferents empreses i la nostra és una empresa petita, però han volgut informar abans que corrin rumors falsos.

La veritat és que la reunió en ha servit sols per saber com detectar que ho tenim (em sap greu, però una foto hagués il·lustrat més que l'explicació) i per veure com els de recursos humans intenta salvar la situació explicant que ho estan fent molt bé i que comuniquen tot a temps. Fa dues setmanes que la dona de dalt va haver de marxar per baixa. Fins avui no hi ha hagut reunió.

Però sobretot, penseu que l'empresa vol ser responsable, avisa amb temps i posa les facilitats per fer revisions mèdiques, demanar baixes, etc.

Això és la conclusió que en trec de la reunió. Saps més coses parlant amb la Lucía i amb altra gent tot caminant pels passadissos que en una reunió d'empresa. Fa dies que en parlem, que hem preguntat per fer-nos revisions mèdiques, per saber què hem de fer per evitar-ho i per si hem de demanar la baixa. La resposta sempre és que fins que no hi hagi un cas no ens hem de preocupar. No sé com no noten el nostre descontentament.

DE SANT JOAN A SANT JOAN

Uf, crec que la banda sonora d'avui hauria de ser el soroll de la màquina de rentar del bar on em trobo: una barreja entre un nen plorant afònic i una màquina que diu que no pot més.
Però bé, jo no estic aquí escrivint per explicar el soroll de la màquina sinó per contestar la pregunta que té la mà Maria em va deixar l'altre dia.

Per Sant Joan vam quedar per sopar a casa meva, sort que som pocs perquè sinó no hi cabriem, en Sam va porta cerveses, la Sara i l'Ona pica-pica i jo em vaig animar i vaig fer pollastre al forn. Violette no em preguntis com el vaig fer, però va ser un desastre. El vaig posar al forn 5 minuts abans que arribessin. Sort que hi havia olives i patates i que no teniem pressa, perquè va tardar a fer-se! Ens el vam acabar menjant una mica cru, que hi havia molta gana.

Més tard vam marxar al c/Sant Joan on sempre hi ha una orquestra. Només arribar ens van rebre amb un tall de coca. Ostres sort, perquè ens n'haviem oblidat i un Sant Joan sense coca no és un Sant Joan...

La festa va ser com totes les festes amb orquestra petita i desconeguda: balles, fas el tonto i aprofites per xerrar amb tota aquella gent que no veus des de fa tant de temps, des del Sant Joan passat, perquè és la gent que veuràs de festa en festa. Però el dia que els veus se t'eixampla el cor i tens ganes de xerrar hores i hores amb ells, explicar com va la vida, saber què és d'ells, riure amb ells i disfrutar de la nit màgica que és Sant Joan

Finalment he decidit que la cançó serà una d'Alaska, per tots els records de festa major que em porten...

PERDENT EL TEMPS (FELIÇMENT)

Aquesta tarda-vespre hem quedat per anar a la platja, a jugar a volei. Bé, per ser exactes a veure com juguen a volei. En Sam s'hi ha posat una estona però els que més han jugat han estat els seus companys de teatre amb uns nois que hem trobat a les pistes.

Crec que ara començo a disfrutar de la primavera-estiu. Relax després de la feina, sortir a prendre algo a una terrassa, jugar a volei, seure a la platja a xerrar... és un gust poder-ho fer i oblidar-se per unes hores dels mals rotllos i de les menjades d'olla de la feina.

El problema és que el dia que em decideixo a anar a la platja, al parc a llegir, etc. ho disfruto molt i em dic que ho haig de fer més sovint. Perquè encara que no ho sembli són coses excepcionals, no ho fem gaire sovint això d'anar a la platja a jugar. Potser per aquesta raó és la que ens fa disfrutar aquests moments.

Per cert! Ahir vaig anar al bar on xerren en anglés. En Sam em va acompanyar fins a la porta i va marxar.... Erem tres persones i jo quasi no vaig parlar, però ja em van dir que era normal, que ja m'animaria els propers dies.


La cançó d'avui és per mi la música d'estiu, de platja...
És Jack Johnson, un surfer-músic hawaià

CANÇÓ D'UN ALTRE ESTIU

Uf... pensava que podría començar bé la setmana però aquí em teniu. Ara mateix hauria de ser a un bar fent anglès, perquè això és el que em vaig proposar ja fa un temps i cada dilluns em dic que començaré, que ho faré. Però aquí em teniu, escrivint al blog.
La meva idea era recuperar l'anglès que estic perdent a marxes forçoses, no recuperar la gramàtica escrita sinó parlar. Aquest bar m'ho proposava, em proposava fer una trobada cada dilluns (i tu decideixes quins dies et van bé i quins no, no és obligatori) per xerrar amb la gent que hi hagués i volgués aprendre anglès o simplement parlar una mica per no perdre'l.

Avui ja estava a la porta de casa, apunt de sortir, quan m'he fet enrera. Qui hi haurà? Coneixeré algú? Parlaré? O estaré callada tota l'estona? El meu anglès serà tant patètic que no m'entendran?

La por m'ha acorralat i he corregut a refugiar-me a l'ordinador, a passar el temps. No tinc res a fer a casa, que les parets em cauen a sobre, però no m'atreveixo a entrar al bar avui.

ESCAPAR

Avui no he anat amb moto. L'Ona ha entrat abans a treballar perquè tenia noséquè a la botiga. M'ha tocat anar en bus. Volia aprofitar per fer 5 minuts més de son però ha estat impossible. Tenia dos nois asseguts davant que no han callat en tota l'estona. Ostres! Quins tius més marujas i jo pensant que només les dones erem així. Han repassat totes les nòvies i ex-nòvies dels seus amics, han parlat que a certa edat (més o menys la meva) el que convé és assentar el cap i buscar parella estable... I jo que pensava que els homes parlaven de futbol i en casos excepcionals de temes més profunds i em trobo amb la típica conversa que puc tenir jo amb la Sara.

Després he agafat altra vegada el bus per baixar al centre. Havia de fer encàrrecs i m'han dit que m'ho agafés en calma, que hi havia moltes possibiltats que em quedés tot el matí pel centre. Significa això que ho havia de tornar a la feina fins a la tarda. Avui és festa a Barcelona, no aquí, però no us podeu imaginar la de gent que hi ha al carrer. És que tothom treballa a Barcelona? Fins i tot hi ha famílies amb nens que no han anat a la guarderia...

Jo me'ls miro, pensant: quina sort, poden passejar tranquils, sense preocupar-se, aprofitant el bon temps i el sol encara no pica (més aviat fa núvol). Clar que molts duen pensar el mateix de mi sense saber que jo vaig de despatx en despatx i de tan en tan a alguna botiga, fent encàrrecs per la feina.

He aprofitat per entrar en un casal de barri, del centre, aprop de casa. Hi ha cursos d'estiu: dansa i francès per viatjar. El primer seria per disfrutar i el segon per refrescar aquest francés tan rovellat que tinc. Haig de mirar economia i horaris.

EN VOZ BAJA

Treballen com tu i viuen com tu. Estolten la mateixa música i tenen els mateixos problemes. l'única diferència amb la gent del carrer és que posseeixen uns sensors que s'activen quan els polítics fan electoralisme amb el dret de l'habitatge. Quan això passas'hi presenten i es fan sentir. Són l'Ona.

La primera part és el pimer paràgraf d'un article que ha sortit avui a l'ADN. No crec que l'Ona es manifesti vestida amb aquestes malles grogues i aquest modelet però es manifesta activament per tenir un habitatge digne. Com jo. Com la Sara. Com en Sam. Tots intentem buscar un lloc on viure que estigui en uns mínimes condicions sense haver de renunciar a disfrutar, a sortir, a passar-ho bé i viatjar.

No crec que canviïn gaire les coses després de les eleccions. Per això continuarem manifestant-nos, quan la SuperOna ens reclami. Ens veiem a la propera manifestació?



· En voz baja. La buena vida.

DIMECRES DE CENDRA

Ahir vam quedar per fer un cafè amb el grup. Va ser quasi un panorama de depressió general. Era dimecres.

En Sam està intentant escriure una nova obra petita, però sense èxit. No se'n surt. A la biblio les coses no van millor. Aborrides. Sense noves idees per dinamitzar-la. Amb cada vegada més estudiants.

La Sara treballa encara més, em pregunto quan pararà. El seu sou no augmenta però sí la feina. La seva idea és quedar bé amb el seu cap, pujar laboralment o ser massoca? De moment només veig la faceta massoca, ahir estava quasi estirada sobre la taula, adormida.

L'Ona combinant feina i estudis. Quan no hi ha ningú a la botiga posa els apunts sota el taulell i va llegint. S'acosten exàmens. S'ha aprimat i encara no li han sortit els nervis. Crec que té sort, la facilitat que té per aprimar-se. S'aprima per nervis i al treballar en una bomboneria aprofita i agafa bombons i altres delicatessen per esmorzar. Després es menja la seva barra de quart amb embotit. I continua aprimant-se. Fins que no acabi exàmens no recuperarà el seu pes normal.

Jo a la feina vaig fent. Esperant. Esperant que tingui una feina més interessant. Esperant que confiïn més en mi i m'ofereixin bones feinetes. Mirant ofertes. Pensant en tots els cursos que puc fer a l'estiu: idiomes, cursos d'estiu de la universitat... Sembla que em sobri temps.

Ahir feiem la cerveseta, la coca-cola, la llimonada, asseguts, en silenci part del temps. Cansats. Esgotats. Desitjant passar una setmana que sembla no acabar mai. Esperant temps millors.

Funny little frog

Ahir vaig sortir a passejar, a passar la tarda vespre, amb la Sara i l'Ona. Tenien ganes de veure "ciutat", donar voltes sense fer res en especial, apofitar el bon temps. M'en vaig adonar que inconcientment mirava dintre les cases, allà on hi havia llum i es veia l'interior, on es deixaven les persianes obertes fins tard.

Molts menjadors queden a la vista i no ho pots evitar. No et pares a mirar, però sí que espiar. Veus com la gent fa la seva vida. Veus dones grans que paren taula, persones treballant davant l'ordinador, cases modernes, cases velles... Veus que hi ha vida dintre de les cases, que potser el temps encara no permet que la gent faci vida al carrer però sí dintre casa.

Una perversió entrar a la vida d'aquestes persones durant uns segons. El què tardes a passar per davant la finestra.

També vaig descobrir, que entre converses xorres, pensaments en cançons animadetes i alegries vàries, pensaments que tens quan no penses en els problemes i et deixes portar, etc., que m'agrada mirar la gent, veure què fa, imaginar-me què pensen, imaginar vides paral·leles. Potser per aquesta raó mirava tant a dintre les cases, a veure què fa la gent un vespre qualsevol.

La cançó, espero que funcioni, és de Belle and Sebastian. M'agraden en moments tontos, en dies que posaries a cantar amb veu infantil, quan tens la ment em blanc.

SANT JORDI, PONT, PLUJA...

El dia de sant Jordi vaig fer madalenes. Em venia de gust cuinar i vaig pensar: Abans de sortir a comprar el llibre podem picar una mica. Ara tinc una capsa plena de madalenes petites i com que plou i no puc sortir estic asseguda al sofà amb la capsa entre les cames i els llibres que em vaig comprar i els que em van regalar, mirant per quin començo.

Com que poques vegades em regalen llibres ja vam acordar amb la Sara, la Ona i en Sam fer-nos nosaltres mateixos el regal. Cadascú regala un llibre a l'altre i acabem amb tres llibres diferents. Ara tinc un llibre medàtic (el senyor Marcel·lí i les seves frases fetes) i un clàssic que si no em confonc en van fer una pel·lícula (Afirma Pereira).

Com sempre, quan plou, m'agrada mirar per la finestra i veure el terra mullat. Si no fa fred m'agrada obrir la finestra i olorar el terra moll, encara que siguin rajoles. Em venen records de quan era petita, quan saltava sobre els bassals de fang. Si pogués ser de terra el carrer!

Quan plou m'acompanya música tranquil·la, nostàlgica.

· Alice in Wonderland. Jewel

"LEFT OF THE MIDDLE" UN ANY DESPRÉS

Sabia que era un dia d'aquests i una mica més i em passo de llarg... però avui és un dia especial! Un dia com avui vaig parir aquest blog!!

Parir-lo, el que es diu parir-lo no ha costat gaire... Ha costat més la gestació: molt de temps posant petites notes als meus apunts de la universitat, apuntant cosetes a l'agenda i a la llibreta que sempre porto a sobre, buscant com explicar què veig i què sento, al veure que ningú ho explicava per mi...

I mira, aquí em teniu, amb la sorpresa de trobar-me el primer missatge de la violette, el de la hanna, el de la olen_nska... i a poc a poc saludant jo també a altra gent que ha acabat fent-me visites.

Poster el blog a vegades a deixat a banda les reflexions més "socials" per parlar de temes més banals, quan la idea era fer una crítica de la situació dels... mileuristes? Hauria de dir això? No, crec que dels que tenen una vintena d'anys...

Ara toca mirar endavant, continuar escrivint i explicant què sento i com sobrevisc, llegir altres reflexions i saber què penseu, si algú em llegeix (sóc negativa per naturalesa i encara se'm fa extrany veure comentaris...)

Després de molt pensar en quina música us podia deixar avui he optat per Andy Willis, em sap greu però no la puc carregar perquè no hi és al goear... però segur que us sona, és la sintonia de Porca Misèria, sèrie interessant per proximitat geogràfica, ideològica, generacional i per la seva qualitat.

· Island Settlers. Andy Willis

AL TREN

Passo una altra Setmana Santa al sud, a casa d'uns amics dels pares. M'ha tocat baixar en tren, la mala sort d'haver de treballar un dijous a la tarda i que la família hagi decidit marxar al migdia, quan sortien tots de treballar...

Porto llibres per llegir però no em concentro, escolto l'MP3 i deixo que el cap volti per altres llocs, altres móns i deixo la mirada perduda per la finestra. Sembla que estigui a un altre lloc, en un altre país. Tot se'm fa extrany, curiós. Llàstima que no porto la càmara a mà:
El mercat està ple de gom a gom i el temps no acompanya; hi ha una dona que recull herbes medicinals d'un prat abandonat amb el seu gos obedient vigilant el camí; veig un noi amb pantalons arrapats, samarreta vermella conjuntada amb una boina, li falta el cigarro penjant dels llavis i els tirants per semblar un autènic músic romanès, d'aquells que van amb un acordió; els nens jugen a un camp de futbol improvitzat d'herba. Baixaria del tren i jugaria amb ells, passejaria entre la gent del mercat... Tinc ganes de respirar l'ambient de fora.

Parem a Reus. Alguna cosa ha passat. No em preocupa, una porta mal tancada imagino. Aprofito per mirar l'estació. Les vies, l'edifici brut i abandonat. Penso en la càmara altre vegada. Edifici marró, d'un sol pis, amb columnes. Una andana per càrrega i descàrrega imagino. Però que depriment que es veu. M'encanta mirar edificis i imaginarme'ls per alguna pel·lícula.


Provo un nou sistema, no sé si funcionarà però seria ideal. Seria la manera de llegir els posts al mateix moment que sona la cançó, ja que aquesta era la idea de posar els títols de les cançons.


These words. Natacha Bedingfield

ALEGRIA

La gent gran es queixa que el jovent viu masa bé, sense preocupacions. No és cert. Però a vegades ens agrada pensar en fer coses que ens alegrin una mica el dia. I això faig. Per culpa d'això vaig de cul tot el mes però val la pena.

L'entrada no era barata i he passat un mes escurada però el resultat és impressionant. Si teniu la possibilitat d'anar a veure algun dia el Cirque du Soleil, feu-ho, passeu-les canutes un mes però aconseguiu una entrada!

Quina enveja... qui pogués fer una quarta part del què fan ells! Excepte els pallassos, que potser em sobraven una mica, els altres espectacles els he trobat genials. Ho he passat malament amb els trapezistes, encara que una anava assegurada i els altres tenien xarxes, però feia impressió. I els que jugaven amb foc, quin domini!

Hi he anat amb la colla, els pocs que som, en Sam, la Sara i l'Ona. En Sam ens va convèncer, amb l'excusa que anavem al teatre, com ell diu de qualsevol espectacle. Al principi em vaig negar, massa car, però qui tingués 5 anys i pogués aprendre a saltar! Perquè això es pot aprendre, a ser flexible i fer el que fan les xineses o la noia de la cinta ho veig massa difícil!

· Vai Vedrai. Cirque du Soleil

LA MEVA ESTRELLA SERÀ JUST A SOBRE DEL LLOC ON VAIG CAURE L'ANY PASSAT...

Fa molt de temps la Violette explicava la comunitat de veïns que s'havia format a la blogosfera. Em va agradar molt el que comentava, em sentia identificada, veia els meus veïns blogaires com a persones amb qui xerrar, a qui llegir es seus problemes i intentar animar... Ella comentava: Els Blogvillencs estan encantats de rebre missatges d’altres veïns que no coneixen de res. Pensen que potser allò serà el principi de llargs encontres i de mútues confidències.

Això és pel què ha servit el blog per alguns, per en Bellosoli, que ha decidit deixar-nos... Es va despedir de nosaltres perquè veig una època que fou molt fosca sota un prisma de certa nostàlgia i el blog li servia per explicar-ho. El vaig conèixer tard però sentia curiositat per la seva vida a Tarragona.

Només li vull dir adéu i espero que passi a veure'ns, encara que sigui molt de tan en tan

I després de molt pensar-hi, poso la cançó de Moby, "We all made of stars" Espero que t'agradi, Bellosoli!

ELS PETS FAN POP, JO PROPAGANDA

"Lo prometido es deuda"
Un psot curt però per informar de dos blogs que poso a la llista, aprofito també per posar el de la tikis...

El primer blog és d'una amiga que busca feina... a veure si hi ha sort!

El segon reflexions d'un company

Els hi he it que en faria propaganda, sobretot de l'amiga (ho he comentat a la feina i tot, a veure si hi ha sort!)

· Jo sóc el teu amic. Els Pets
·

PLOVENT HOMES?

Bé, sembla que està arreglat.
Sort d'en Sam... que crec que està cansat de tanta dona! Entre la Sara que ha okupat casa seva i ara viu amb ell mentre busca pis i jo que hi anava a connectar-me, ha buscat una sol·lució ràpid: un company del teatre és electricista.
Després de buscar a tres ferreteries diferents una capseta pel telèfon ha vingut l'amic d'en Sam a casa. Sembla ser que ha pogut canviar la capseta i de moment tinc connexió. A veure quan aguanta...

La que no aguanta gaire he descobert que sóc jo. Dissabte a la nit vaig sortir i només vaig beue una cervesa (que quasi no m'acabo) i em vag retirar a casa. Estava morta! Prerò diumenge extranyament em vaig despertar animada, em vaig vestir amb el meu millor xandall (i vaig pensar que em toca anar de compres, crec que superava a la madonna d'Alcorcón amb allò dels anys 80 que portava jo!) i vaig sortir a córrer, amb música evidentment.
Ara mateix tinc unes agulletes que no poden amb mi, però estic contenta, vaig arribar destrossada però amb energies renovades i amb la ment "despejada", que ja toca de tan en tan...

La música... buf avui us poso una de les cançons que portava, per córrer és ideal coses animadetes ;)

It's raining men. Geri Haliwell (Bridget Jones Diary)